Palma: Llibreria Embat

24 hours

LiveCams

>
Palma

Libreria Embat
Llibreria universitària
www.embat-llibres.com

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA - ARGELAGUES, de GEMMA RUIZ

Publicat a L’ARA LLEGIM - SIMONA ŠKRABEC 24/09/2016

Ruiz ens ha presentat una crònica que es pot literalment tocar amb les mans. Sota els seus dits els personatges prenen vida, els carrers s’omplen del batec quotidià. Entrem també a l’interior de cases i escoles i fàbriques. Som davant d’un retrat que fixa un entramat sobre com van evolucionar les condicions de vida. Aquesta base va sent poblada amb destins individuals, descrits amb cura, forjats amb la credibilitat que només sorgeix quan un autor sap de què parla i es creu el que fa. El que més impressiona és l’emoció gens tamisada de l’autora, la seva crida decidida a fer-se escoltar, la convicció inapel·lable que el que explica és important.

I ho és. La història està feta de totes les vides passades, no la formen només les hagiografies dels vencedors de torn. Qui vol saber què era el passat, ha de tramar exactament aquesta minuciosa recuperació de destins individuals. La història com a ciència ha resistit molt de temps l’embat de la vida minúscula, però en el segle XX ha sucumbit definitivament. Després de les atrocitats, els europeus només podem pensar el passat des de la posició del testimoniatge.

El pes de les ferides compartides

Només cal comparar la “reconquesta” bàrbara de Sabadell amb La ciociara de Vittorio de Sica per entendre el pes de les ferides que compartim en aquest continent. Ruiz ha aconseguit no només descriure una família i una ciutat, sinó que ha forjat una peça que encaixa en un mosaic més gran, que afegeix detall, que testimonia.

Europa ha viscut una revolució, per molt que sigui tan silenciosa que a vegades ni som capaços d’adonar-nos-en: al segle XX, la història s’ha individualitzat igual com un dia la novel·la va substituir les tragèdies, on només hi havia lloc per als personatges nobles. Al llibre de Ruiz és la veu individual dels damnificats la que s’ha rebel·lat contra les categoritzacions previstes i contra les jerarquies que excloïen els febles sistemàticament de tot relat.

Els retrats de les Argelagues, però, són particulars i com a tals no permeten a la novel·la obrir-se cap a aquella dimensió “més filosòfica i més sublim” que Aristòtil li atribuïa a la poesia. La besàvia Remei no té un perfil que la ressalti de la multitud com passa amb l’àvia Conxa de Maria Barbal, la Carlota de Jesús Moncada o la Natàlia-Colometa de Mercè Rodoreda, ni percebem tampoc el pes d’aquella atmosfera impregnada de violència a la qual són sotmesos els púbers en les obres de Blai Bonet i d’Emili Teixidor. A Catalunya, les ferides han estat dites sobretot des de la poesia, és a dir, a partir dels fets que “podrien esdevenir-se” amb la intenció de mostrar el nucli de l’experiència i dotar els relats de les grans veritats, vàlides arreu, generalitzables. (r.p)